El dia 20 de setembre de 1960, després de resoldre l'anterior cas, els S.D.A (Súper Detectius d'Anglaterra) es pensaven que ja eren els detectius més secrets i bons de tot Anglaterra, però hi havia un altre que era més bo però no secret que els S.D.A. Es deia Michel Jefferson. Aquest senyor era un dels detectius més llestos d'Anglaterra, ja que era un home d'uns 48-49 anys. En Michel Jefferson no es podia dir que era un home prim perquè era bastant gras. Lluïa d'un bigoti llarg i prim, de fet li agradava tant que només se l'havia tallat un cop. En Jefferson havia resolt tots els crims i robatoris que li havien encarregat, però per desgràcia els S.D.A. només n'havien resolt un. Els S.D.A. no coneixien al senyor Michel però l'havien vist al diari del carrer Banking i al del Carfey:
-Aquest senyor, si no m'equivoco ja l'hem vist 2 cops, no? -va preguntar en Peter-. Si és veritat i també és un detectiu com nosaltres, mira, llegeix: li diuen Michel Jefferson i ha resolt tots els casos que li han encarregat- va dir la Pein-. Això és impossible, no els pot resoldre tots, ni el millor del món podria, bé el millor sí- va contestar en Persy-. És que és un dels millors del món -va respondre en Pirz-. Ah no ho sabia -va dir en Persy-.
Al cap d'uns minuts...
-Ei nois! Mireu! no és aquell el senyor Michel?- va cridar la Pamela-. Sí, és ell! Anem!- va dir en Pirz entusiasmat-.
Quan van arribar a prop d'ell en Peter va dir:
-Hola, em dic Peter, saps que sóc un dels teus fans? Ah! per cert aquests són els meus amics; en Persy, en Pirz, la Pamela i la Pein i tots junts som els mmm! -Tots junts som els teus fans -va dir la Pein tapant-li la boca- no el facis cas, està una mica tonto avui-. Sí, és veritat- va contestar en Pirz -Perdoni Michel l'hem vist al diari 2 cops, ho sabia no?-. S... sí, és clar, jo no voldria fer mal a ningú a qu... que no nois? -va preguntar en Michel Jefferson-. De que parla? però si és un detectiu vostè, no? -va dir la Pamela-. O s... sí, és clar, de què estava parlant... perdoneu-me nois és que no em trobo gaire bé. Adéu -va contestar en Michel-.
Per què deia que ell no havia fet res? -va preguntar en Peter sorprès-. Sí, és veritat, i també deia de que estava parlant, si en els diaris diu que era un dels detectius més llestos del món -va respondre la Pein-. També quan parlava semblava tartamut, com si tingués por de nosaltres -va contestar en Pirz-. Deu amagar alguna cosa, segur -va dir en Persy-. Escolteu nois, tinc un pla -va respondre en Peter- demà a les 10:00 ens trobem al carrer Rewol per espiar a en Jefferson-.
I com sabem que estarà allà? -va preguntar la Pamela-. A la meva mare li agrada molt a en Michel i m'ha parlat que a les 10:00 ell comença a treballar, per això podem anar-hi demà -va respondre en Peter-. Perfecte, així podrem saber per què fa tot això -va dir la Pein-.
L'endemà al matí al carrer Rewol, en Peter els va saludar molt content perquè tenia clar que els S.D.A. resoldrien aquest cas tant estrany:

-Hola nois, esteu a punt per resoldre aquest cas?-. Doncs jo encara aaaaaaah tinc una mica de son -va dir la Pamela, enmig d'un badall-. Però si ja són les 10:10! -va cridar en Peter- com pots tenir son!-. Deixa-la estar Peter - va dir la Pein-.
És igual anem -va contestar en Pirz-. Sí, que encara en Jefferson acabarà de treballar- va dir la Persy-.
Van anar caminant fins al carrer Phonister on treballava en Michel Jefferson. Quan van entrar a dins van pujar unes escales on s'arribava al despatx d'en Michel i quan la Pamela va mirar per un forat que tenia la porta no va veure ningú, ni el senyor Jefferson:
-No hi ha ningú ja se n'ha anat, ho veus Peter? ens hem entretingut massa-. No ens hem entretingut massa perquè li he preguntat a la seva secretària i deia que s'havia anat perquè avui havia de viatjar a Austràlia a fer unes quantes feines. Llavors jo li he preguntat si aquesta setmana estava una mica estrany i ella m'ha dit que ha estat estrany des de que li van encarregar tots aquests robatoris i crims -va dir en Persy-. Ben fet Persy, no se'ns havia acudit, ara ja sabem una altra pista -va felicitar la Pamela a en Persy-. Escolta Persy, no t'havia dit quan tornaria en Michel? -va preguntar en Peter-. Sí, crec que tornava demà passat no l'altre aproximadament a les 6:00 de la tarda -va respondre en Persy-. Doncs haurem d'esperar 2 dies a que torni al seu despatx a treballar i llavors nosaltres podrem espiar-lo -va contestar la Pein-.
Els S.D.A. van anar a casa tristos, sobretot la Pamela, que segons ella s'havia aixecat a les 10:00 per res:
-Si hagués sabut que en Michel no era al seu despatx no hauria anat i m'hauria quedat dormint com a mínim fins les 12:00-.
En fi aquell dia cap nen es va divertir i en Peter tan excitat que estava es va quedar amb les ganes de no poder solucionar aquell problema.
L'endemà al matí a casa de la Pein va sonar el timbre de la porta:
-Qui és?- va preguntar la Pein des de dintre-. Sóc jo, en Peter, que em pots obrir si us plau? t'haig de donar una notícia molt important -va contestar en Peter-. Sí, endavant, la porta està oberta, entra, entra -va dir la Pein-. Escolta'm bé Pein, truca a en Pirz, a la Pamela i a en Persy si us plau- va dir en Peter desesperat -us haig d'ensenyar una cosa-.
Quan ja van arribar tots, en Peter els va ensenyar 2 fulls de diari que deia alguna cosa sobre en Michel Jefferson:
- Mireu això nois, mai havia vist una cosa tan estranya -va dir en Peter-.

Un senyor anomenat Michel Jefferson de Londres soluciona un robatori als grans magatzems d'Austràlia, però al cap d'uns minuts tots els objectes robats desapareixen.

Pàgina 1 - Diari: The Newspaper

El senyor Michel per poc soluciona un robatori a l'ajuntament d'Austràlia però no va poder perquè al cap d'uns minuts tots els objectes que hi havia en un sac desapareixen, alguna persona se'ls emporta.

Pàgina 3 - Diari: Weleys

 

- Ostres, no pot ser que ho hagi resolt i després hagi desaparegut tot, això és impossible! -va exclamar la Pamela-. Hem d'esperar fins demà, llavors li preguntem i ell ens ho explicarà tot -va contestar en Pirz-. Però ell es pensa que no som detectius i que som uns nens que ho volen saber tot, per això potser s'ho inventa tot i ens enganya de ple, va dir en Persy. Doncs l'última oportunitat que ens queda és dir-li que som els Súper Detectius d'Anglaterra, és a dir, els S.D.A. -va respondre en Pirz-. Sí home, no li direm que som detectius ni bojos -va dir en Peter mig enfadat-. Val, tranquil, i llavors com ens ho dirà?- va preguntar la Pein-. Ja ens ho pensarem, encara ens queda un dia. Per cert, aquesta tarda us va bé? -va preguntar en Peter-. Sí!!!- van cridar tots-. Doncs quedem demà al c/ Banking a les 11:30 del matí així ens ho podrem pensar fins la tarda que és quan ve en Michel Jefferson -va contestar en Peter-.
A la tarda al carrer Banking els nens ja estaven allà menys la Pamela, que tots els nens s'imaginaven on devia estar, al llit:
-Com sempre la Pamela a aquestes hores deu estar dormint- va dir en Peter-. Mireu, allà ve -va contestar la Pein-. Hola nois, perdoneu-me pel retard però és que m'he parat un moment al c/ Phonister per agafar 2 diaris on sortien fotos i robatoris que havia resolt en Michel a Austràlia -va respondre la Pamela disculpant-se pel retard- mireu:

En Michel Jefferson resol el seu 2on cas a Sidney (Austràlia). Ha solucionat un altre robatori a un banc, llavors ell se n'ha anat perquè es pensava que ja havien trobat els diners però de nou el lladre va venir, va ferir dos policies i ho va robar tot. A en Michel Jefferson li va saber molt de greu tot allò.


Pàgina 5 - Diari: Sytreel

Atenció! el 3er cas per en Jefferson, el detectiu més famós de Londres. Segons en Michel ahir a Austràlia va sentir a una senyora cridar des del balcó. Va anar a la seva casa a veure què passava i la senyora li va dir que algú va entrar a la seva casa i la va amenaçar que li donés totes les joies i fins i tot la seva bossa. En Jefferson no va poder solucionar aquest problema, però l'alcalde li va agrair per tot el que estava fent. En Michel Jefferson creu que és el mateix lladre que el que va robar el banc i els grans magatzems.

Pàgina 2 - Diari: Laybook


-No trobeu que és una mica estrany tot això? -va contestar la Pamela- tots els casos que ha fet han fracassat, si és un dels més bons i llestos del món. Sospito molt d'ell, en el diari Laybook deia que havien desaparegut unes joies, en el Sytreel que ell se'n va i després torna el lladre, en el diari The Newspaper que desapareixen els objectes, i en el Weleys tres quarts del mateix, i tot això amb 2 dies i són els únics que ell ha estat a Austràlia.
Doncs el que dius és veritat potser és ell qui ha fet tot això, no? -va preguntar en Peter-. Sí, però encara no tenim proves de que podria ser en Michel Jefferson - va dir en Persy-.
Al final tots es pensaven que era ell, però necessitaven proves.
Els S.D.A. volien anar a Austràlia, ja que ho necessitaven per saber si era ell el lladre, però la Pamela deia que no valia la pena perquè només faltaven unes 6 horetes perquè en Michel Jefferson vingués d'allà, d'Austràlia:
-No val la pena anar-hi, si només falten unes quantes hores, a més a més si ens aixequem molt aviat jo no hi aniria-. Escolta Pamela, a part de que no val la pena, només penses en dormir? -va preguntar en Peter-. Sí, perquè va molt bé per la salut i vaig veure per la televisió que els nens tenen que dormir com a mínim 10 hores al dia i... -deia la Pamela-. Bé, val que sí, que dormir va molt bé per la salut, ja ho sé, però és que tú dorms com a mínim 12 hores. Te'n vas a les 10 a dormir i a les 10 t'aixeques, no et passes una mica? -va interrompre en Peter-. És igual Peter, deixa-ho estar - va dir en Pirz-.
Al cap de cinc minuts a en Pirz se li va acudir una idea per quan vingués en Michel Jefferson i per a veure si ell era el lladre:
-Escolteu nois, què penseu si quan vingui en Jefferson ens separarem d'un en un i cadascú porta una càmera de fer fotos? Un se n'anirà als grans magatzems, un altre pels barris on viu en Michel Jefferson, un altre a les botigues, una altra als ajuntaments i l'última o últim als bancs del carrer Phonister. És una bona idea oi? si voleu canviem de pla, a mi m'és igual-. Sí, és una bona idea i ens quedem amb aquesta, però això no vol dir espiar? -va preguntar en Peter-. Això és igual, el més important és que sabrem si en Michel Jefferson és el lladre de tot això -va contestar en Pirz-. Val, ara només ens falta que vingui, no? -va preguntar la Pein-. No, no ens esperarem, ara cadascú anirà a les seves cases i prepararà la càmera i els prismàtics - va contestar en Pirz-.

Però encara hem de saber qui va als ajuntaments, als bancs... -va dir la Pamela-. Mira, així de fàcil, en Peter anirà als bancs on en Jefferson va sovint, en Persy pels barris d'on ja saps, la Pein als ajuntaments, tu Pamela aniràs a les botigues i jo aniré als grans magatzems- va contestar en Pirz-.
Finalment tots van estar d'acord amb el que havia dit en Pirz.
Quan la Pein va mirar el seu rellotge va veure que faltaven 5 hores i 30 minuts perquè en Michel arribés a Londres, i eren exactament les hores que trigava l'avió perquè aterrés aquí:
-Escolteu nois, només falten 5 hores i 30 minuts perquè arribi en Jefferson de Sidney-. Doncs si només falten aquestes hores l'avió acaba de sortir, i per cert jo me'n vaig a casa a preparar les coses, ens trobem a l'aeroport de Heathrow, adéu! -va contestar en Persy-. Ostres és veritat, jo ja no me'n recordava, també haig d'anar a comprar fruita per la nit. Adéu, fins després!- va respondre en Peter-. Bé, doncs jo també me'n vaig, fins ara! -va contestar la Pein-. I jo també -va dir la Pamela-. I l'únic que queda, en Pirz, se les pira, -adéu!- va dir en Pirz-.
Quan tots se'n van anar, el carrer Banking es va quedar buit, no hi havia ni un gatet. Els nens, quan ja estaven a casa seva van anar a les seves habitacions a buscar tot el que necessitaven, però en Persy no trobava els seus prismàtics. Va buscar per tot arreu, pels calaixos, els armaris, sota el llit... i no els va trobar:
-On deuen estar els meus prismàtics? no els trobo enlloc, potser si li pregunto a la mare em dirà on estan:
-Mare! On són els meus prismàtics?
-Tú saps on podrien estar!-. Fill, que no te'n recordes? els tenies sota l'escriptori. Pensa que estan vells. Per cert, per què els vols els prismàtics?
-És que... jo, haig de fer una excursió,.... sí, això mateix, una excursió. Bé me n'haig d'anar amb en Peter i tots aquests, adéu! -va exclamar en Persy-.
Ell ja va trobar els seus vells prismàtics, i com sempre es van trobar a l'aeroport de Londres, tots ben puntuals encara que hi havia alguna cosa estranya, doncs la Pamela havia vingut a l'hora, era impressionant:
-Heu vist nois? ha vingut la Pamela ha sigut puntual!- va dir en Peter-. Molt graciós -va contestar la Pamela-. Va!! que només falten 4 hores i mitja- va dir la Pein-. Sí que passa ràpid el temps, no?- va preguntar en Persy-.
Al cap d'uns minuts van sentir alguna cosa per megafonía:
-Atenció, atenció el vol que arribarà d'Austràlia d'aquí 4 hores i quart s'ha adelantat 1 hora o sigui que l'avió arribarà d'aquí 3 hores i quart. Gràcies.
Visca, visca!! no haurem d'esperar tant -van cridar els nens-. Què us sembla si anem a la cafeteria a prendre un batut i una pasta? així se'ns passarà el temps més ràpid -va dir en Pirz-. Val, anem, anem! -va cridar la Pamela-.
Quan van arribar a la cafeteria van anar a demanar el que volien, que era 5 batuts de xocolata, 2 ensaimades i 3 croissants, i de seguida ho van portar. Els nens van estar xerrant tota l'estona i quan la Pein es va adonar de l'hora que era va començar a cridar:
-Eh nois! Només queden 2 hores i 3 quarts, ja queda molt poc, visca! I no ens havíem adonat, que bé. Si seguim parlant potser quan torni a mirar el rellotge només quedaran 30 minuts, no?-. Doncs és veritat, si seguim parlant només quedarà mitja hora. Ah, per cert el meu tiet...
I seguien parlant sense parar.
Tots estaven molt nerviosos perquè vingués en Jefferson. Ells havien pensat amagar-se entre les plantes, i quan en Jefferson passés pel davant els nens el perseguirien al darrere, i així quan en Michel Jefferson pugés al cotxe, els S.D.A. es ficarien al maleter, però en Peter dubtava per si no hi cabien al cotxe, o si no pujaven ràpid, poguessin atropellar a en Pirz, o la Pamela, o potser en Persy o vet a saber qui:
-Escolta Pein quant falta per què vingui?-. Doncs 2 hores i mitja, per què ho vols saber? -va preguntar la Pein-. No, mira curiositat. Però a part de això és perquè tinc por que a l'hora de pujar al cotxe ens passi alguna cosa a algú de nosaltres, sobretot en Persy que és el més petit.
Ah, per cert quan falti 1 hora m'avises que ens començarem a preparar i quan faltin 30 minuts ens anirem a separar, val? -va dir en Peter-. Sííí!- van cridar tots-.
Quan en Peter va acabar la conversa tots els nens se'n van anar a recollir el plat i a tirar els tovallons de paper a la brossa, i després de fer-ho la Pamela i la Pein van anar al lavabo de noies i en Peter, en Persy i en Pirz al de nois perquè així després no tinguessin ganes de fer pipí de tan nerviosos que estaven. La Pein era la que estava més nerviosa de totes perquè sempre li havia agradat anar als ajuntaments i la coincidència era que li havia tocat anar allà:
-Pamela, tu no estàs nerviosa? Jo sí i molt, no sé com no pots estar nerviosa només queden 2 hores i 30 minuts-. Oh, és clar que estic nerviosa, però no tant com tu que sembla que estigui a punt de venir un famós -va dir la Pamela- si no et tranquil·litzes quan vingui en Michel Jefferson et desmaiaràs, i se't notarà que amagues alguna cosa-.
Mentrestant al lavabo dels nois, en Peter també estava nerviós, tan nerviós que de tant mossegar-se les ungles ja quasi no se li veien:
-Escolteu, només queden 2 hores i mitja i ja quasi no em queden ungles, no sé si ho podré aguantar, i no ho entenc com no podeu estar nerviosos -va contestar en Peter-. És que tu exageres una mica, no creus? -van respondre en Persy i en Pirz alhora-.
Van passar 3 quarts d'hora i els nens ja no sabien com entretenir-se, i en Persy com que era el més petit encara menys. En Peter explicava que havia estat a punt d'agafar les cartes però va pensar que no, perquè quan vingués en Jefferson no sabria on les deixaria i la Pamela també havia estat a punt d'agafar les cartes de Poquer però va pensar el mateix que en Peter, que no sabria on les deixaria, i tots dos s'estaven arrepentint per no haver-les portat. Xerraven, i tota l'estona anaven dient: -per què no les he agafat? per què no les he agafat? per què... semblaven dos discos ratllats, i seguien sent pesats amb el: per què no les he agafat? per què no les he agafat? per què... i a en Persy se li va acudir una idea:
-Si li diem que només queda mitja hora potser pararan per uns segons, no?-. Doncs sí. Anem, corre!!!. Escolteu, nois només queda mitja hora. Ens anem preparant? -van dir la Pamela, en Persy i en Pirz-. No ens intenteu enganyar home que acabo de mirar el rellotge i encara queda 1 hora i quart, per què no les he portat? per què... -va contestar la Pein-. Ja ens ha pillat, no ens recordàvem que tenia el seu rellotge- va contestar en Pirz-. Si no tingués aquell rellotge... -va respondre en Persy-. Igualment miraria el de la cafeteria -va dir la Pamela-. Llavors què fem? -va preguntar
en Persy-. A veure... -pensava en Pirz- Ja ho tinc! Per què no ens anem a fer un passeig per l'aeroport?-. Sí home, i els deixem aquí sols no? Si voleu, aneu vosaltres però jo no -va respondre la Pamela-. Doncs jo tampoc, prefereixo quedar-me aquí a escoltar en Peter i la Pein que perdre'm per l'aeroport -va contestar en Persy-. Doncs què fem llavors senyoreta sabelotodo, eh? -va preguntar en Pirz-. Doncs mira, per començar, no em dic senyoreta, ni sabelotodo, segon aguanta't una miqueta i tercer la idea ha sigut teva, val? i ara què deies Pirz?- deia la Pamela-. Val ens aguantem una mica tal com tu dius Pamela- va respondre en Pirz-.
En Pirz, la Pamela i en Persy es van aguantar 3 quarts d'hora però en Pirz estava enfadat i de braços plegats. Llavors la Pamela li va demanar disculpes i en Pirz ho va acceptar i també li va perdonar, però llavors ja no es va sentir que ni en Peter ni la Pein deien: per què no les he portat? per què no les... però deien només falta una hora, visca!:
- Només falta una hora? que bé, no? -va preguntar en Persy-. Sí, que bé! Llavors vaig a preguntar si ho porten tot. Tothom té els prismàtics i la càmera de fotos, no? -va preguntar en Pirz-. Sí!- van cridar tots-. Doncs ens anem a preparar -va dir en Pirz-. Val! -van tornar a cridar tots-.
Tots van treure d'una bossa cinc prismàtics i cinc càmeres. Al cap d'una estona, quan ja tothom estava preparat i encara quedaven tres quarts d'hora en Pirz va treure una altra bossa que tenia dins 5 walkie-talkies i tots es van preguntar per què els havia portat:
-Què fas amb aquests walkie-talkies? Per què els has portat? -va preguntar la Pein-. Per quedar-nos un cada un i els farem servir per quan estiguem a les plantes, després ja us ho diré per què i com els farem servir -va contestar en Pirz- Bé, com que encara queden 3 quarts d'hora i teníem planejat que ens separaríem quan faltés mitja hora, ens separarem ara, així no hem d'esperar 1 quart d'hora més. Ens separarem d'1 en 1 però de la següent manera; Peter, tu aniràs al davant d'on surt en Jefferson que hi ha una planta bastant gran, jo estaré al costat de l'agència de viatges Airplane, Pamela, tu aniràs al costat dret de la porta de sortida i la Pein al costat de l'esquerra, en Persy estarà a fora amagat però no a una planta sinó que estarà sota o dintre dels carros, l'haurà de vigilar molt bé. Doncs ja estem, ara només us haig d'explicar el tema dels prismàtics; en Peter em trucarà amb el seu walkie-talkie per dir-me que ja ve cap aquí, i jo trucaré a la Pein o a la Pamela per dir que s'apropa cap a elles, per exemple: jo truco a la Pamela per dir que ja ve cap a ella i la Pamela avisarà a la Pein per dir-li el que jo he dit, entesos? - Sí, -van cridar la Pein i la Pamela-. Val, doncs l'última en saber-ho li dirà a en Persy, i quan en Michel hagi passat pel davant d'en Persy, sortirà dels carros i pujarem al cotxe. Us aviso, no marxeu fins que tothom hagi vingut. Ostres si només queden 30 minuts, bé doncs, és igual, Peter té uns prismàtics, corre ves cap a la sortida i fica't entre les plantes, adéu, que et vagi bé!, teniu Pein i Pamela aquests prismàtics són per a vosaltres, adéu!, té Persy aquest és per a tú vigila, eh? adéu!, i aquest és per mi adéu i..... hola, cas resolt!
Quan tots se'n van anar a preparar, tot just van anunciar per megafonía alguna cosa:
-Atenció, el vol 1441, procedent d'Austràlia arribarà d'aquí a mitja hora, gràcies-.
Els nens, en sentir el que havia dit la senyora no van poder cridar de l'alegria perquè si algú sentís que cridava la planta vet a saber què podria passar. En Persy s'estava queixant perquè li clavaven els barrots dels carros, i anava trucant a la Pamela perquè l'ajudés:
-Aquí zona de fora, sóc en Persy, que algú m'ajudi! M'estic clavant unes barretes, o millor dit unes barrotes, què podries venir? -va preguntar en Persy des dels carros-. Si t'esperessis una mica.... estic intentant sortir d'aquesta maleïda planteta, que et pots esperar? -va contestar la Pamela intentant-se treure la branca de sobre- Ja estic aquí, què vols? -va preguntar la Pamela- Què has fet Persy? No m'estranya que t'estiguis fent mal, noi, si tens la cama cap allà els braços cap aquí, qui t'ha ficat?-. Doncs jo mateix i no sé ni com estic. Va!! ajuda'm a sortir d'aquí- va contestar en Persy-.
- Quan ja va sortir i es va ficar d'una manera més còmoda la Pamela es va tornar a ficar a les plantes.
Al cap d'una estona la Pein va mirar al seu rellotge i va veure que faltava un quart d'hora. Va mirar pels dos costats per veure si hi havia gent i per sort no hi havia, llavors es va posar a cridar:
-Falta un quart d'hora, que bé! Vaig a avisar als altres per meu el walkie-talkie; Peter, em sents?, sóc la Pein et truco des de les plantes de l'entrada-. Sí et sento perfectament, què vols? -va preguntar en Peter en veu baixeta-. Què només falta un quart d'hora, corre i avisa a els altres, jo li diré a la Pamela -va contestar la Pein. Pamela, em sents?, sóc jo, la Pein et vull dir que només falta un quart d'hora, però no cal que avisis els altres perquè ja ho diu en Peter-. Val, moltes gràcies, adééu! -va respondre la Pamela-.
Van esperar un quart d'hora més i en Peter va veure com sortien passatgers per una porta automàtica però no veia a en Michel Jefferson. Va esperar una estona més i llavors el va veure, i va començar a trucar a en Peter tan ràpid com podia:
-Pirz, atenció Pirz! d'aquí a uns segons en Jefferson vindrà cap a tu, adéu!-. Ja ve cap aquí? que ràpid que és aquest senyor, bé doncs vaig a trucar a la Pein per dir-li. Ostres si ja està aquí i se'n va cap a la Pein i la Pamela, haig de donar-me pressa; Pein!!, en Jefferson bé cap a tu, molt atenta adéu- va contestar en Pirz-. Ja ve cap aquí? val, vaig a avisar a la Pamela; Pamela!! En Jefferson ve cap a nosaltres, corre avisa a en Persy i que estigui molt atent! -va dir la Pein-. Doncs ara mateix el truco; Persy, et truco des de les plantes atent, ja ve en Michel. En Peter, en Pirz, la Pein i jo l'estem perseguint, anem darrere seu, adéu i molt atent! -va dir la Pamela-. Doncs si ja ve cap aquí m'haig de preparar per sortir a tota màquina. M'agradaria que no anés amb cotxe perquè tothom està preocupat per mi, només perquè sóc un nen, i ells que, què no ho són de nens? -es preguntava en Persy- Ostres si ja està aquí! què hi farem, haurem de sortir del carro, ja tenia ganes!-.
Tots els nens es van ficar a perseguir-lo però hi havia una cosa estranya, que no anava en cotxe sinó que anava corrent cap als grans magatzems. Els nens en veure-ho es van separar, i en Peter se'n va anar cap als bancs, la Pein als ajuntaments, en Pirz als grans magatzems ho sigui que l'havia de perseguir, la Pamela a les botigues del c/ Rewol i Phonister, i en Persy als barris. Quan en Michel va arribar als grans magatzems, en Peter es va amagar en una planta que hi havia al voltant dels magatzems i va agafar els prismàtics per començar-lo a espiar:
-Fes el que vulguis Jefferson, que ja et tinc, no t'amaguis, sabem que tu ets el culpable -deia en Pirz, parlant ell sol-.
Llavors en Michel Jefferson va entrar a dins de forma sospitosa i en Peter també ho va fer però quan va entrar va veure que s'anava al lavabo privat, on ningú el podria veure. En Pirz va sentir un obrir i tancar de porta, va entrar corrent i no hi havia ningú, se n'havia anat per la porta del darrere i en Pirz també va sortir i el va veure disfressat de lladre. Va decidir seguir-lo. Llavors va veure a en Michel robant uns quadres molt valuosos. En Pirz en veure allò li va fer unes quantes fotos i va cridar:
-Alto Jefferson, ja et tinc estàs detingut per ordre dels S.D.A.! ai! Vull dir per mi mateix-.
-No m'atraparàs menut i ningú et creurà, ja, ja, ja, ja, ja -va contestar en Michel-.
-Vaig a trucar als meus amics perquè vinguin a ajudar-me; Peter, estàs aquí? Sóc en Pirz vine a ajudar-me, en Michel Jefferson està intentant robar als grans magatzems. Vine corrent, si us plau, ràpid! -va contestar en Pirz- Aquest lladre ja no es pot escapar, si el persegueixo tota l'estona, com que és vell es cansarà i pararà i així és com els S.D.A. resoldrem aquest cas-.
Mentrestant en Peter corria tant com podia i llavors quan va arribar allà va veure un home que vestia de color negre i que en Pirz el perseguia:
-Va Peter! Ajuda'm, no et quedis aquí parat!-. Sí!- va dir en Peter-.
Llavors es va tirar a sobre d'en Michel Jefferson i el va agafar molt fort perquè no s'escapés, mentre que en Pirz estava trucant a la policia desesperat:
-Policia! Ajudi'ns si us plau! En Michel vol robar als grans magatzems!-.
-Sí senyor! Ara venim cap a aquí de seguida! -va contestar un dels policies-. Bé, doncs, que deies que mai t'atraparia i que ningú em creuria? -va dir en Pirz- la policia creu a tothom i a més tinc unes fotos que ho demostraran-.
-Aquesta me les pagaràs! Ho juro!!!- va respondre en Jefferson-.
Quan va venir la policia, en Peter i en Pirz van ajudar a ficar-lo al cotxe. Al cap d'uns minuts van arribar en Persy, la Pamela i la Pein i també van col·laborar a ajudar a ficar-lo al cotxe.
Llavors van descobrir que el lladre que robava tota les coses i objectes d'Austràlia era en Michel Jefferson. Van anar a casa seva i van trobar tots els objectes. La policia els va portar cap Anglaterra i el van condemnar a 6 anys de presó a veure si aprenia la lliçó.

Helena Lloret - 5è Primària - CEIP Francesc Burniol - Argentona