Hi havia una vegada una família de dofins que vivien en un palau molt gran al fons del mar. La mare sempre deia als seus nens: “No us acosteu molt cap a la superfície perquè hi viuen taurons molt salvatges”.
Al nen ningú no li feia cas perquè era molt baixet... Un migdia el nen va dir: “Vaig a fer la migdiada, no em molesteu”. Al cap d’una estona: “Toc, toc, toc”.

“ Qui hi ha?” -va exclamar la criada. “Sóc el carter” -van dir els taurons, i la criada pensava que era el carter. Va obrir la porta i “Ja, ja, ja”!! Us hem enganyat!! -van dir els taurons. Al cap d’una estona... “Mamà, papà, on sou? -va cridar el nen. Ell ho va trobar molt estrany i va mirar per tot el palau i “Oh no!!” Els taurons els han agafat. “Toc, toc, toc” Qui hi ha? -va dir tremolant “Sóc jo el carter que no m’obres ?? -Sí un moment... Va obrir i era el carter de veritat.
Després, el nen tot excitat li va explicar tot el que havia passat i van decidir anar-los a buscar!!! La meva mare no em deixa pujar a la superfície!!!
Doncs hi haurem de pujar per força!!! -va exclamar el carter.

Llavors el nen va tenir una idea. “Per què no escrivim una carta falsa als taurons perquè així l’aniran a cercar i nosaltres podrem entrar a casa seva?” Molt bona idea!!! -va xisclar el carter, i van poder entrar però els altres dofins estaven en una gàbia tancada amb candau. Després tots dos excitats no sabien on amagar-se i van entrar a la casa de la senyora Popa i el senyor Pop que eren els pops més simpàtics de tot el mar; ells ho van acceptar i els van amagar a dins del rellotge... Però els taurons ho havien sentit tot!!! Van entrar a casa del senyor Pop i la senyora Popa i van mirar per totes bandes però no els van trobar. Després el rellotge havia de sonar i no va poder sonar...
Perquè ells estaven a dintre i l’aturaven!!!  i al pobre carter li va començar a sortir sang de l’aleta fins que van avisar al metge i el metge el va guarir. Li va dir que havia de reposar una setmana com a mínim i si podia ser més, més. El nen en aquell moment va pensar: “Ara és el moment que tothom se n’adoni de qui sóc jo. ”I els va anar a rescatar. El senyor Pop va trucar la policia i van posar a la presó als dos taurons.
Després com que els dofins els havien de donar les gràcies i no sabien com fer-ho i el senyor i la senyora Pops feia anys que es volien casar, ells els van proposar aquell casament i van viure sempre més feliços.
Fara Baró - Isabel Bernal - 5è. A Primària - CEIP Les Alzines - Girona