Naïf

Dit del corrent artístic aparegut a França a la fi del s XIX que concep la pintura com una obra feta amb tècnica minuciosa, amb refinament natural i amb simplicitat i imaginació, que respon a un art instintiu, antinaturalista i espontani, sense perspectives, i que usa alhora la representació del somni i de la realitat dels personatges representats. Sorgí amb l'obra d'Henri Rousseau, i fou valorat especialment pels poetes G.Apollinaire, M.Jacob i A.Jarry i admirat pels pintors P.Gauguin, H.Matisse, P.Picasso i G.Braque, quan el moviment impressionista ja s'havia acabat i aquests artistes cercaven una nova forma d'expressió, que trobaren en l'art ingenu de Rousseau. El crític alemany Wilhelm Uhde estudià seriosament l'art naïf i en descobrí els valors, com Séraphine de Senlis i C.Bombois. Aquest art té molts punts de contacte amb l'art popular i primitiu, i, bé que començà amb l'obra d'un francés, té una extensió universal i ha estat valorat tot al llarg de s XX, tot i que el moment més important fou l'inici del segle.