Expressionisme

L'expressionisme en les arts plàstiques

L'expressionisme plàstic fou influït pel literari i restà vinculat als corrents sintetistes i al modern style. El noruec Edvard Munch, amb la pintura El crit, és el màxim exponent d'aquesta tendència, plasmada en deformacions formals i en la dissolució dels colors. L'Entrada de Crist a Brussel·les de James Ensor, vinculada amb l'art de tradició popular, influí sobre l'escola expressionista belga de Laethem-Saint-Martin, en la qual excel·lí Constant Permeke. A França, amb la presència de simbolistes i nabís i l'obra de Gauguin o de Van Gogh, l'expressionisme, més inconcret, fou com una reacció contra l'impressionisme i contra l'obra de Cézanne o de Seurat; més tard es concretà en l'obra de Georges Rouault, Suzanne Valadon, Maurice Utrillo, el Picasso jove i, fins a un cert punt, en l'obra dels fauves. Els emigrats jueus J.Pascin, M.Kisling, Ch.Soutine, M.Chagall i A.Modigliani i l'etapa 1934-38 de J.Miró representen l'aportació estrangera d'aquesta tendència a França. Però on l'expressionisme es desenvolupà com a fenomen col·lectiu al marge de les aportacions individuals de José G.Solana, seguidor de la tradició goyesca, a Espanya, de Ferdinad Hodler (La nit, 1890), a Suïssa, i de G.Klimt, E.Schiele i O.Kokoschka, a Àustria¾ fou a Alemanya, animat per E.L.Kirchner, E.Nolde, L.Corinth, M.Liebermann, Hans von Marees, M.Beckmann, pels escultors W.Lehmbruck i E.Barlach, i, en general, pels grups Die Brücke, Der Blaue Reiter i Novembergruppe. L'expressionisme s'expandí pels EUA (1908) gràcies a les exposicions de l'Ash Can School i a l'obra de Ben Shahn i Ivan Albright. A Mèxic (1921), quan hi tornaren D.Rivera i D.A.Siqueiros d'Europa i J.C.Orozco dels EUA, crearen l'escola muralista expressionista. Després de la Segona Guerra Mundial fou creat un nou expressionisme, típic de la postguerra, en l'obra d'E.J.Goerg i F.Gruber, en el corrent miserabilista de Bernard Buffet o en el surrealista de B.Balthus.

Ll'expressionisme en l'art català

En l'art català, tot i que no hi sobresurt cap corrent típicament expressionista, cal destacar que algun crític estranger ha situat l'obra d'Isidre Nonell dins aquest moviment; d'altra banda, una bona part de l'obra de dibuixant i gravador de Xavier Nogués té un curiós paral·lelisme amb la de certs artistes de l'expressionisme alemany, i posteriorment palesen la seva influència una bona part dels il·lustradors de la premsa d'extrema esquerra als anys trenta i els membres del Dau al Set als quaranta.